Campanades: Torre Agbar + Reactable

Doncs si senyor!

Aquest any TV3 torna a fer les campanades a millor edifici (al meu entendre) de Barcelona.

I aquest any no serà menys ni igual que l'anterior. Aquest any les campanades van acompanyades d'un espectacle visual i musical que aprofitaràn el potencial d'aquesta gran torre (i la seva il·luminació) i del conegut (i familiar a aquesta casa) reactable.


Un espectacle recomanat enèrgicament, jo des d'Eivissa no el podré veure però me'l grabaré, vull saber com acaben les campanades.

u_mä: faltava i no ho sabíem

Ja ha sortit el disc d'u_mä.

Ja es pot comprar aquí per 5€ (més 2,90€ d'enviament) o a qualsevol concert d'Estanislau Verdet (com el de diumenge a les 10h a l'Heliogábal, Gràcia BCN)

Em prenc la llibertat de deixar la meva crítica:

Deixant de banda el previsible excel·lent ordre de les cançons amb que es presenta el nou CD, em centraré en la falta que fa u_mä en la música catalana i el bon gust del projecte que vessa per sobre d'un simple disc abarcant el disseny i les lletres.

Faltava, perquè (sense treure mèrits) de broma i ironia en tenim, començant pels boletaires i seguint amb el familiar lletgisme. I de cançons "afectades", rock, mestissatge, rumba o qualsevol "traducció" de músiques ja fetes, ens en sobren i en tenim per triar i remenar a la nostra cultura musical catalana. I és que u_mä no és ni broma, ni cap traducció, és u_mä.

No en sobra cap cançó, no es repeteix. No és prescindible cap cançó sense que cada cançó perdi una relació indubtable de co-existència en un mateix CD, en un mateix projecte. Així com tampoc és prescindible cap instrument, cap línia, cap frase, cap part de cap cançó.

Em sap greu no trobar altres adjectius que hauré de matisar. Bonic, senzill i dolç. Sense ser bonic per ser-ho sinó com si fos casualitat. Música que d'una manera senzilla et passa per davant sense pretensions i t'adones que és bonica, com si no ho sapigués ni la mateixa cançó. I una dolçor apte per diabètics, perquè mai serà excessiva ni afegida, és la que ja tenia...

No entro en valoració de cada cançó, no vull explicar la pel·lícula abans que la veieu. Només delataré que aquest disc té la millor cançó d'amor que he sentit mai: Estiu.

Seran poques 13 pistes per tirar fins que arribi el segon.
Un dels discs que he esperat més. Des del coneixement (i filtracions) que tenia de l'existència del projecte. Però des d'abans, ja: des del final d'OAK.

La típica història de l'home desenfocat

Relat breu per a visitants amb paciència

Si la vida d'un desenfocat (borrosos com se'ls diu despectivament) ja és complicada, hi ha un dia de l'any que cap d'ells vol que arribi: el dia d'anar a l'òptica.

Allà no hi són ben vistos. S'entén que ningú amb bona vista o ben compensada òpticament no veu bé les persones desenfocades, em refereixo al tractament discriminatori que viuen les persones desenfocades dins les òptiques, és denigrant.

Els pocs òptics que s'han vist involucrats en algun encontre amb algú desenfocat (cosa no massa freqüent, no és gaire nombrós el col·lectiu desenfocat) justifiquen el tracte discriminatori amb el descrèdit professional que provoca l'aparició d'algú borrós davant un client que s'emprova unes ulleres recent graduades.

Però l'associació de la qual el típic home desenfocat en forma part, l'APDD (Associació Pro-Drets dels Desenfocats) titlla d'abusives les conductes i el tracte que es dóna per part de les òptiques a les persones desenfocades. "Fer-los entrar per la porta de darrere, tapar-los amb teles o fins i tot prohibir-los la entrada són incidents normals", explica la seva presidenta al fulletó informatiu de l'associació.

El protagonista d'aquesta història, el típic home desenfocat, per sort té estigmatisme. Sempre ha valorat la seva sort dins la desgràcia: sense ulleres veu borrós però es veu enfocat a si mateix.

Molt pitjor viuen els desenfocats amb bona vista que s'han de comprar i graduar unes ulleres només per poder-se mirar o els desenfocats d'una graduació distinta a la ocular que van pel món amb dues ulleres, una per veure-hi i l'altre per veure's. Només pensar-ho els compadeix i se n'adona de la casualitat del seu cas. Deu ser l'única persona desenfocada amb la mateixa graduació amb la que pateix estigmatisme. És pràctic, porta sempre les ulleres i se les treu quan es vol veure al mirall, dutxar-se, tallar-se les ungles o pentinar-se.

De petit el típic home (llavors nen) desenfocat no entenia perquè ell s'havia de posar ulleres per veure bé els altres i els altres no es posaven mai ulleres per veure'l bé a ell. Al acabar sociologia, ja en tenia una lleugera idea: tot era qüestió de números. Com que en aquell moment no estava disposat a començar ciències exactes es va conformar amb aquesta lleugera intuïció i va preferir fer ciències polítiques.

I amb aquesta intuïció viu ara el típic home desenfocat, pensant dia i nit el sentit de la seva vida. La recepcionista tan guapa de la planta on ell treballa no es fixarà mai en ell, i mira que és guapo i simpàtic i sincer i sensible i senzill. De fet, és potser, el 'millor' home de la ciutat segons la majoria de les dones tot i que elles no ho saben, no es fixen en ell.

A més, com a sociòleg, ningú li podria criticar res, la seva columna setmanal és bastant llegida en el diari regional de mitja tirada i és un bon analista polític. És un paio molt intel·ligent.

Per això entén perfectament la situació (i es diu "burro" per no haver pensat en aquesta possibilitat) quan al entrar aquell dilluns al matí, la recepcionista el mira amb uns ulls entre la sorpresa i l'admiració, despullats de les ulleres que avui s'ha deixat: ella també té, casualment, estigmatisme.

Reactable

Ja fa un temps que em plantejo què faré amb el meu Projecte Final de Carrera (PFC a partir d'ara). La meva intenció, la qual estava prosperant, era fer un projecte propi amb temàtica musical.

Fins que vaig topar amb la gent del MTG (Music Technology Grup) un grup de recerca de la UPF en tecnologia musical. Ells són els responsables que deixés totalment aparcat la idea del PFC propi que ja havia començat a madurar. Perquè a partir del Febrer començaré a col·laborar en el projecte més atractiu que tenen (al meu entendre): el Reactable. I el PFC és part d'aquesta col·laboració, és clar.

És un instrument diferent, és impressionant.
No us explico perquè no en sabria, mireu-ho vosaltres mateixos:

DEMO 1:


DEMO 2:



REACTABLE EN ACCIÓ:





No cal dir que n'estic contentíssim tot i que ja ho he dit.

La sentència


No cal dir res, suposo.
És molt bona, molt, però no crec que valgui 3000€.

Finalment, les rodalies, l'ave i tota la pesca

Han hagut de passar llargues setmanes.
Unes setmanes que ens ha agafat per ser més del 'cuento'...

Sense voler ser repetitiu amb tot el que es diu, no vull deixar de donar la meva opinió i queixa sobre el tema. Ja sabeu que no sortiré a defensar ningú, però no m'agrada que els principals culpables semblin els qui potser no són els més principals.

Al meu entendre, el problema actual és doble:

- L'estat de les infraestructures ferroviàries (que no és actual)
- La crisi dels esvorancs de l'AVE amb la seva mala gestió (totalment actual).

Òbviament el segon no es dóna sense el primer. I el segon es dóna en un moment en que s'intenta solucionar el primer, la falta de control i posteriorment la mala gestió d'aquesta crisi és òbvia, com ho és el deure de dimitir de la Ministra Álvarez.

Crec però, molt més greu el primer problema i serà en el que em centraré:

L'estat de les infraestructures ferroviàries.
I dic ferroviàries perquè no sóc partidari que les infraestructures viaries tinguin dèficit i sobre ports i aeroports no m'hi fico per ignorància completa.

És indecent, inconcebible, inimaginable, impermissible, indignant (i molts més in..s) l'estat en que ens trobem ara. Això no pot ser. Causes estan clares:
  1. poca inversió en infraestructures
  2. mala aplicació de la poca inversió.
Sobre la primera causa obre la qüestió de les responsabilitats, els culpables i sobre qui hem de "cagar-nos" més. Si admetem que aquest és un problema històric, hem de mirar la història. La falta d'inversió es dóna de segur en un govern de la generalitat de CiU i central de Felipe González i J.María Aznar (PSOE i PP) la exagerada centralitat dels quals ja coneixem. Des de la generalitat, el que s'aconsegueix és la poca inversió reconeguda pels mateixos CiU sense evitar un creixent "odi" a "los catalanes" fent que tot i emportar-nos ben poca cosa, a Espanya es respiri que Catalunya s'emporta els seus diners. L'actitud de CiU queda ben allunyada de la culpabilitat. La del PP segueix en la seva línia de sempre. El PSOE es disculpa intentant salvar els mobles i el PSC no crida prou dins de casa seva.

De la segona causa, només cal mirar dades. De la inversió prevista, el percentatge d'execució és dels més baixos de l'estat. Mai s'ha invertit en rodalies. Mai l'aposta per la mobilitat ha estat enfocada cap al transport públic, és el que tenen les dretes.

Ho deixo aquí.

Informar que s'ha fet un manifest ciutadà: www.catalaemprenyat.cat
Llegeixin el manifest i inscriguin-s'hi només si hi estan d'acord!

El revolt diari

Relat curt per a visitants amb paciència

El senyor que vivia de canvis no podia veure la rutina, no podia reviure una cosa ja succeïda. Tenia l’estranya devoció per mai repetir, una costum quasi automàtica com el respirar mateix o el beure aigua de tant en tant.

El senyor que vivia de canvis votava sempre el partit de l'oposició, mai tornava de la feina pel mateix camí i no tenia tocadiscos per si un cas.

Li agradava aixecar-se i fixar-se que la seva habitació era diferent, que la reorganització d'anit havia estat exitosa en la seva missió i li encantaven els canvis d'estació. Mai ningú el veié donant l'import exacte.

Es va comprar una tele per poder fer zàpping quan li vingués de gust deixar de fer qualsevol altra cosa. Casa seva era un aparador d'activitats: Una camisa a mig planxar, un puzzle a mig muntar, a l'ordinador 4 o 5 programes oberts i algun joc en pausa darrera d'un salvapantalles d'aquests imprevisibles, un mobiliari amb rodes (un bon dia va voler canviar la bronca diària del veí de sota), la caixa de llapis de colors més gran que va trobar i caixes de cartró per desfer encara de l'última mudança al costat d'un 'primeramà' amb uns quants pisos de lloguer encerclats amb colors diferents.

L'home que vivia del canvi era solitari. El més semblant a l'amistat, a l'amor, que tingué no anava més enllà d'una 'primera cita' o una coneixença en algun barber al qual no repetiria per fer un altre canvi d'imatge. No era flors i violes, és clar. Era el primer que notava la seva raresa i com afectava aquesta a la seva vida social. Però era superior a ell, no podia deixar de canviar i havia acatat aquesta soledat col·lateral de manera exemplar.

Tenia l'afició de descobrir què seguia fent igual. Li agradava descobrir una cosa més a canviar a la seva vida tot i que últimament havia començat a notar un cert cansament, cada cop representava més temps haver de canviar tant. Se sentia orgullós, encara, de la seva última pensada, se li escapava un somriure al veure la vaixella de dimensions desmesurades que feia poc havia adquirit; amb un plat ben gran ja no calia repetir mai més.

Feia temps, que pensava, però, en un gran canvi, ja no en tenia prou en canviar individualment. Se sentia egoista, sempre actuava pel seu benefici, pel seu canvi. Havia trobat una cosa que malgrat tants canvis i per més que n’hi hagués, sempre seria igual. Havia doncs d’actuar en conseqüència i buscar aquest gran canvi que posés fi a aquest egoisme. El seu canviar de pensament, però, no el permetria maquinar gaire prolongadament, així que com qui paga a plaços una gran despesa, encara seguí un temps ‘perfeccionant la seva vida canviant o canviant la seva vida perfecta’ (aquesta era la seva frase preferida tot i que mai la digué per segon cop) mentre a voltes seguia reflexionant i planejant el gran canvi.

Encara va canviar de nacionalitat 2 vegades més i va comprar un g
os, el qual va poder canviar posteriorment per una tortuga, un canari i més tard un petit hàmster.

Finalment, quan va fer els 72 anys es llençà a fer el més gran dels canvis que havia fet mai, un cop pagats tots els plaços del pensament fraccionat, quan va creure que havia canviat totes les variables que podia arribar a modificar de la seva vida, va posar fi al canvi constant: Va canviar de món, es va treure la vida.

I mireu si era bon home, que només ho féu perquè tothom qui llegís la seva història, canviés de conte, finalment.

estabilitat

relat curt per a visitants amb paciència

De petit sa mare li deia que un dia perdria el cap. Li deia tantes vegades i amb una cara de preocupació tan sentida (li preocupava ser mare d’una criatura tan extremament despistada i innocent) que cada cop que sa mare li deia, s’ho creia una mica més; un adult no podia repetir tants cops una broma que no havia fet riure a ningú, o almenys això creia que encara no havia vist cap programa d’antena 3.

I finalment, a aquella criatura li agafà por i sempre vigilava, mirant al reflex dels aparadors o portant-se les mans al cap, que aquest restava allà on sempre havia estat i havia de ser.

Va créixer amb aquest costum i fora d’aquest peculiar tic va esdevenir una persona normal. M’atreviria a dir que era més que normal, no ho era: era notable. Tenia el cap clar i les idees fixes. Saber i confiar (tot i que amb necessitat de comprovació) en una correcta posició encefàlica li donava seguretat i potser també una capacitat mental molt bona encara que això últim segurament era innat.

Sumant dies amb dies ja tenim els 16 anys i de la por infantil per la seva singularitat física (doncs no volia esdevenir un plural) ja en quedava ben poc. Aficions, interessos, personalitat... havien canviat amb ell, fins i tot aquesta creença absurda, sostinguda en la inèrcia de la rutina d’assegurar-se de la seva integritat física va passar a ser una superstició.

Amb tot això, va anar desenvolupant-se com a persona adulta. La sexualitat, la identitat, milions de coses li anaven apareixent a l’estable i controlat cap, fins que va arribar el moment en que seguint la seva evolució es va replantejar les seves creences.

Era una persona racional, només volia confiar en les coses “provables” que en deia. I sense voler negar els fets paranormals o les existències divines o extraterrenals va voler retirar-los la seva predisposició a rebre els seus efectes. A partir d’aquell moment ja no creia en deus, supersticions ni sorts.

I just en aquell instant de la seva reflexió de la que creia sortir satisfactòriament, aparegué ‘el seu cap’, concretament la seva posició relativa amb la resta del cos. Què era sinó una superstició la seva necessitat de verificar constantment que no l’havia perdut?

Va estar a punt de replantejar el que (amb ajuda de la seguretat i claredat d’idees que li proporcionava el control d’ubicació cranial) havia decidit. És fàcil dir ‘no crec en supersticions’ però era massa radical deixar de preocupar-se de si el cap segueix al lloc, una cosa que havia fet sempre.

Llavors va ser quan, amb el cap ben agafat, van anar sortint arguments i problemes per tot arreu com si tingués els típics àngel i dimoni dels dibuixos animats asseguts un a cada espatlla:

agafar-se el cap no fa mal a ningú...on és la coherència? no creus en supersticions , ho has decidit!! no és necessària la coherència, ets humà...has de donar un pas important, ara ja ets gran... però ja estàs bé ara, no? doncs perquè no quedar-se així? saps que no marxarà, el teu cap... però i si marxa?...

I en un silenci ensordidor es tornà boig: va perdre el cap, efectivament.

Criticar i proposar

Un argument molt breu:

Defensin o no, aprovin o no, els agradi o no, confiïn o no (etc.) en la gestió política de l'ajuntament de Barcelona (centralisme local, demano disculpes), és molt fàcil cagar-s'hi i renegar-ne.

Esta obert un procés participatiu de proposta i crítica fins a finals de novembre el Pla d'Actuació Municipal (PAM) juntament amb el Pla d'Actuació del Districte (PAD) en cada districte de la ciutat. No cal dir que us animo a participar-hi aquí.

Més enllà de criticar (sense deixar mai de fer-ho), cal proposar idees i demandes que ara podeu enviar a l'ajuntament.

Potser hi ha qui prefereix renegar sense provar a veure si li fan cas, no fos cas que hagués de deixar de queixar-se...

¿?!

-20 = -20

16 - 36 = 25 - 45

42 - 4·9 = 52 - 5·9

42 - 2·4·9/2 = 52 - 2·5·9/2

42 - 2·4·9/2 + (9/2)2 = 52 - 2·5·9/2 + (9/2)2

(4 - 9/2)·(4 - 9/2) = (5 - 9/2)·(5 - 9/2)

(4 - 9/2)2 = (5 - 9/2)2

4 - 9/2 = 5 - 9/2

4 = 5


Ostres... això em passa per curiós!

Un titol normal, per un text normal

Dissimula.

Segueix llegint, com si tot sigués normal, com si fos un text o un conte o una història normal, del que acostuma a haver-hi als blogs de qualsevol persona normal.

No et distreguis, no t'estressis, és important que ningú noti que aquest text no és el que sembla, no t'encarcaris massa, desvia la mirada de tant en tant: el que llegeixes tampoc pot ser massa important. Res alguna historieta una mica graciosa del que m'ha passat algun dia d'aquests o un acudit tonto que m'he trobat per internet. Però no riguis més del normal, no somriguis massa tampoc.

Canvia de postura de tant en tant, estàs còmode en aquesta cadira però la gent normal es mou, sobretot si el que llegeix no és res de l'altre món. Res de l'altre món, però algo suficient per seguir llegint. Una mica t'interessa. No, aquesta cara d'interessat no, no et surt bé, és massa forçada, tothom fa això quan li demanen que s'interessi per algo o si més no que ho faci veure. Això t'interessa però per curiositat, una mescla entre curiositat i avorriment juntament amb una esperança de que tot plegat acabarà sorprenent-te.

Això és el que fa una persona quan llegeix un text normal?! Estas cridant l'atenció com un lloro que crida "ATENCIÓÓÓ!!!" Hauries de ser una mica més responsable... Realment, te n'adones? actues pèssimament, no saps ni representar el que acostumes a fer quan llegeixes blogs com aquest, en dies com aquest, en un lloc com aquest. Vols dir que t'observes gaire tu quan vius?

Si veiessis una persona que esta fent com fas tu ara què pensaries? "Alguna cosa li passa a aquest, està com raro..." No fotem, osti, no saps ni actuar com actues cada cop que llegeixes un blog... Mira, més senzill, imagina't que això és la pàgina que més acostumat estàs a llegir de tot internet, el teu correu o la pàgina aquella que tens només obrir el navegador... Recorda com llegeixes, com estàs, posa't còmode, tranquilament, així normal... allò de deixar tranquils els braços, ni morts ni aguantant tot el seu pes, saps?

No anem bé. Estàs tens.

No és tan difícil! Res més que no moure els braços però no apretar-los perquè no es moguin, agafes el ratolí de tant en tant i el mous però no massa sovint, tampoc, et cansa tanta lletra i desvies la mirada...

T'HAVIES QUEDAT AQUÍ --> ...després et costa tornar on t'havies quedat del text i segueixes llegint, et rasques alguna cosa que et pica, tornes a seure bé perquè notes que t'has anat encongint i l'esquena al final del dia la tens una mica carregada.

Però dissimula.

No, no és això... Tu ja saps com funcionen aquests blogs normals. Ja saps com llegeixes aquests textos. Saps de sobres que mai acabes de llegir, alguns cops, quan n'enganxes algun no tan llarg i més viu, amb algun dibuix o alguna foto... però què fas llegint a aquestes altures del text? Sembla que no et coneguis, si fins i tot has arribat al final.

Estàs canviant...

vivint mites propis




Hi ha moments que vius a càmera lenta.

Deu ser la importància que tenen que et fa disseccionar cada segon, vulguis o no vulguis.

Quan tanques 'algo' és un d'aquests moments, ni s'hi apropa ni s'hi assembla, l'és. I mentre ocupes el teu cap disseccionant segons, et pren només l'emoció que et faria actuar irracionalment, doncs ella sempre ho intenta.

I només pots desitjar una alternativa. I només pots buscar aquesta alternativa. I només pots veure que no hi ha alternativa. I només pots lamentar-te que no hi ha alternativa.

I encara portes 2minuts i la gola s'inflama (d'inflamació i de flama). I el que queda...
Et quedes en aquest estat uns dies, perquè no en vols sortir, tampoc. Llavors és quan una cançó fàcil, senzilla, maca o simplement de les que du records t'agafa i fa de tu el que vol. Et destrossa.

Ara mateix tinc una des les emocions més tristes i maques. Vull tornar a començar.
Maleeixo el creixement. Necessito tornar a ser petit, a passar l'adolescència, per aprofitar més i millor el que em costa recordar, que m'ha passat davant la cara i ni me n'he adonat.

Necessito tornar a ser un nen.
Avui necessitava dir-ho.

Crítica defensiva de l'Ordenança de la Bici


Pot semblar que ho faig per anar a la contra, però no és així. Jo sóc ciclista i crec que ja tardava una normativa d'aquest calibre...

Tenen un post més avall la normativa famosa de la bicicleta (altrament anomenada Ordenança de Circulació de Vianants i vehicles, ja que no només parla de la bici...) perquè puguin anar per aquests (Ra)mons de (Ama)Deu criticant o defensant o matisant com l'Amadeu mana.

Però no s'arrisquin a criticar sense llegir-la! Correrien el risc de trobar-se assegurant que "ho fan per fotre els ciclistes" o "per disminuir l'ús de la bicicleta a Barcelona"...

N'hi ha que asseguren que sigui volent o no, l'ús de la bicicleta disminuirà. Potser. Però només disminuirà si l'augment d'aquests últims anys ha sigut de gent que va per la vorera fent eslàlom entre els vianants, massa ràpid, creant o buscant risc d'accidents o creant molèsties als realment amos de les voreres: els vianants (més ecològics que els ciclistes, per cert).

Sincerament, ciclistes que espanten les senyores al passar, que obliguen als vianants a fer un passadís per por, que travessen en vermell pel pas de vianants com un més... no els vull a la meva ciutat.

Si parlem d'altres temes cal treure'ns la visió de ciclista. Si hem muntat tal parafarnàlia (cotxes amb càmeres de fotos, dispositius especials...) per netejar de cotxes el carril bus que ens estalvien 4 miserables minuts a l'usuari de mitjana, no cometrem l'error ara de permetre passar els ciclistes pel carril Bus.

Podríem parlar-ne llarga estona dels 5m i els 3m, si i d'on es pot aparcar i on no.

I suposo que ningú es queixarà de la prioritat en el carril bici, dels 3 metres pels cotxes ni la segregació del carril bici com a model...

Però previsió no n'ha faltat, els 6000 aparcaments de bicis han vingut abans de l'ordenança, temps per l'adaptació del ciclista a l'ordenança tampoc n'ha faltat tot i sortir per les noticies una i una altra vegada l'avís de l'existència d'aquest. Ja ha dit la guàrdia urbana que l'aplicarà amb sentit comú.

Normativa municipal de la Bicicleta

Ordenança de Circulació de vianants i de vehicles

(aprovada per acord del Consell Plenari el 27 de novembre de 1998, modificada el 20 de juliol de 2001 i el 23 de febrer de 2007)

Article 14 - Bicicletes

  1. Les bicicletes circularan obligatòriament pels carrils bici segregats. Preferentment per la resta de carrils bici, per les calçades en zones 30 o per les vies senyalitzades específicament. Quan no existeixin aquests circularan per la calçada. Quan es donin les condicions previstes a l'apartat 6 d'aquest article, podran circular per les voreres.
  2. Quan el carril bici estigui situat en vorera, els vianants el podran creuar, però no hi podran romandre ni caminar-hi. Els ciclistes respectaran sempre la preferència de pas dels vianants que el travessin i no podran superar la velocitat de 20 Km/h.
  3. Quan el carril bici estigui situat en calçada, els vianants l'hauran de creuar pels llocs degudament senyalitzats i no el podran ocupar ni caminar-hi.
  4. Quan els ciclistes circulin per la calçada, ho faran obligatòriament pels carrils més propers a les voreres, tot podent ocupar la part central d'aquests. Quan estigui expressament permès i senyalitzat, les bicicletes podran circular pels carrils reservats a altres vehicles.
  5. Les bicicletes, a la calçada circulant com a vehicles, gaudiran de les prioritats de pas previstes en les vigents normes de trànsit.
  6. En el cas de que no existeixi carril bici o altre via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per:
    • les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.
    • parcs públics i àrees de vianants.
    • zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació.
    Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.

    Les condicions de circulació de les bicicletes en aquests espais reservats per als vianants seran les següents:
    • Hauran de respectar sempre la preferència dels vianants.
    • Adequaran la velocitat a la dels vianants, sense superar els 10 Km/h.
    • S'abstindran de fer qualsevol maniobra que pugui afectar a la seguretat dels vianants, respectant la distància de 1 metre de separació.
    • Hauran d'evitar circular a menys d'1 metre de les façanes.
  7. Als carrers i vies urbanes d'especial ús, aglomeració i/o habitual concentració de persones, l'Ajuntament establirà aquelles restriccions que consideri oportunes, tot senyalitzant pertinentment la zona i establint alternatives.
  8. Els conductors de bicicletes no podran circular amb el vehicle recolzat només en una roda, ni agafar-se a vehicles en marxa.
  9. Els conductors de vehicles motoritzats que pretenguin avançar a un ciclista ho faran extremant les precaucions, canviant de carril de circulació i sempre i quan quedi, com a mínim, un espai lateral de 1,5 metre entre la bicicleta i el vehicle.

    Els conductors de vehicles motoritzats, quan estiguin circulant darrera d'una bicicleta, mantindran una distància de seguretat prudencial i proporcional a la velocitat, que mai podrà ésser inferior a 3 metres.
  10. Els altres vehicles no podran circular ni aturar-se en els carrils reservats per a bicicletes.
  11. Les bicicletes hauran de dur un timbre, i quan circulin de nit han de dur llums i elements reflectants (al davant de color blanc, i al darrera, de color vermell) degudament homologats que permetin la seva correcta visualització pels vianants i conductors.
  12. Les bicicletes podran dur remolc, homologat, per al transport de persones, animals o mercaderies, quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat.

    En cas de bicicletes que, per construcció, no puguin ser ocupades per més d'una persona podran transportar, tanmateix, un menor de fins a 7 anys quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat, en un seient addicional i amb un casc que hauran de ser homologats.
  13. Les bicicletes s'han d'estacionar preferentment als llocs habilitats, deixant en tots els casos un espai lliure pels vianants de tres metres. Resta específicament prohibit lligar-les a arbres, semàfors, bancs, papereres o davant de zones on hi hagi reserva de càrrega i descàrrega en la calçada en horari dedicat a l'activitat, d'estacionament per a persones amb discapacitat, zones de estacionament prohibit definides a l'article 34.3 d'aquesta Ordenança, parades de transport públic, passos per a vianants, en els espais habilitats per l'estacionament de bicicletes d'ús públic i en elements adossats a les façanes.
  14. Els estacionaments de bicicletes situats a la via pública queden únicament i exclusivament reservats per a aquest tipus de vehicle.
  15. A les bicicletes li serà d'aplicació allò disposat a l'article 63 de la present Ordenança en quant a retirada de vehicles, especialment quan causi deteriorament del patrimoni públic per lligar-les on tenen específicament prohibit.

Alguna cosa a la paret

relat curt per visitants amb paciència

No és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc, tampoc llegir-la. A vegades, però, veient el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot i pots reconstruir història. Igualment, en aquests casos quedarà molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.


La primera d’aquestes informacions és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de la història. No puc determinar una cronologia dels fets però, igualment, no interessa massa. Ara, al present, veient aquest horrorós paisatge ‘humà’ puc explicar com ha passat tot, si més no què ha passat. No pot ser d’altra manera:

La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret.

Ahir no hi era o ningú la va veure i aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda ni tan sols que pugui conèixer– veu per primer cop la paret, o més aviat hi veu alguna cosa. I tot i que ningú ha vist com passava per explicar-ho, no ha pogut passar d’altra manera, doncs de primer segur que n’hi va haver un encara que ningú, repeteixo, ho podrà assegurar mai del cert.

Torno al moment en què l’energumen anònim, amorf, asexual i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps, en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret desapareix del seu cos tota mena de velocitat i resta aturat en aquesta posició de segur ben estranya, com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.

I amb les funcions vitals sense anomalies perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.

No ha pogut passar d’altra manera. N’hi va haver un primer i un segon, tan anònim i genèric com el primer. Si dos minuts més tard, o dos dies i mig després no ho sé però un altre humà en algun moment abans d’ara entra en escena. I passa per allà amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què mira?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, esclar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.


I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Cada cop crida més l’atenció una aglomeració de gent observant alguna cosa en un silenci immòbil al carrer. Cada cop surten de casa més familiars, companys de feina, amics... a buscar algú que fa dies tard.


Totes les denúncies de desaparició fetes a la policia sobrepassen de molt la mitjana de denúncies per setmana d’aquella ciutat tan tranquil·la així com la pèrdua d’agents en servei. Els últims efectius surten en missió especial, ja res és normal en la ciutat. Cauen immòbils molt aviat sense ni tan sols haver entès què passa en aquell racó on hi ha una paret nova.

Un silenci acompanya els invidents de la ciutat, abans disminuïts físics i ara privilegiats en mobilitat. Nadons, senyores grans, executius amb pressa, parelles que estaven passejant, algú que havia sortit amb el gos que ja s’ha cansat d’intentar deslligar-se... tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era.

Així he pensat jo que devia haver passat tot. Veient el resultat no hi ha altra interpretació possible i així ho he escrit. Així ha hagut de passar i així descobreixes que ha passat quan veus les estàtues humanes de prop, just abans que la curiositat et traeixi a tu també fent-te desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia i enfocar a...

Robot músic

Aquest és el resultat d'un projecte de l'assignatura de Tecnologia de Control, de la facultat.

Un robot flautista. Una flauta d'èmbol sobre una estructura de LEGO controlada per uns motors governats per un processador que es comunica amb l'ordinador perquè l'usuari li ordeni què vol que faci: pot tocar 4 cançons de demostració o en mode teclat (des del teclat de l'ordinador es pot tocar com un piano).

Els autors, Roger Pujol i jo mateix, Joan Vallvé.

Walden III ja funciona

NOU BLOG!

Finalment, després d'uns dies de traspàs i mudances, ja m'he establert plenament en el blog personal:
Walden III

Novetats:
La imatge del mes, la recomanació cultural o d'oci del mes i la cançó del mes.
Uns quants links que us poden ser útils (queixes/suggeriments a l'ajuntament de bcn, tmb, històries de barcelona, entre d'altres...) i enllaços als blogs amics.

D'altra banda, ja he traspassat tots els posts que he cregut que pertocaven a aquest blog així com tots els vostres comentaris.

Això és tot!

introducció

poc a poc he vist que el Sr.Pistraus prenia excessivament la veu de Joan Vallvé.

Política, contes, opinió, projectes... això no li pertoca al de Can Pistraus, així que obro un altre calaix on posar-hi el que em pertoca perquè no distorsioni un Sr.Pistraus que es manté (o es vol mantenir, com m'ha dit) al marge del que deia.

Amb l'intenció d'aixafar a base de posts aquesta primera i esquifida introducció queda inaugurat el Walden III.

En breu es traslladaràn alguns posts de can Pistraus, només els que toquin, esclar.
Benvinguts

Carta a ERC i els seus entorns

Ha durat poc. Han durat ben poc.

La vena egoista, aquestes prioritats tan estranyes que mai he entès, han acabat ressorgint a la superfície: ERC es planteja de deixar el tripartit.

Deliris de grandesa.
Qui pot ser tan agosarat de pensar que un partit d'esquerres i independentista pot ser tan gran com pensaven que serien? Realment, ERC creia que tots aquests vots eren seus? No se'ls va acudir en cap moment que el guru Carod amb aires de neo-Companys tenia més magnetisme que un yupi-guaperes que en res recorda a Pujol?

Estimats Republicans, ja sabeu què recollíeu, votants Convergents anti-Populars. Què n'espereu d'uns votants que (de ser cert que sou d'esquerres) només tenen en comú el nacionalisme català? La política no és una religió i els votants no us seguiran per on no volen.

Gent que senzillament volia un Bloc Nacionalista, i molts van tornar a caure en el parany del paperet que us surt millor, deixar-vos desitjar per dretes i esquerres.

Tard o d'hora haureu de triar definitivament, sembla que s'apropa el moment, i conseqüentment, perdre votants. És el problema de representar una ideologia minoritària (potser ho havíeu oblidat?), s'han de tenir prioritats ja que no podràs governar sol.

Quina prioritat teniu? Ho direu finalment? No, esclar que no, però ens ho fareu entendre encara que no vulgueu, deixareu el tripartit?

El que més em sorprèn és que gent tan intel·ligent com hi ha dins el partit és que no hagin fet l'anàlisi complet. Què passa amb els que no us han deixat de votar? Hi ha qui no ho deixaria de fer mai, no, per religiosa militància com tots els partits tenen. Però quin electorat crèieu que us va votar quan en Maragall? Religiosos militants, votants de CiU emPPipats... i gent partidària del tripartit. Gent amb una fè de ferro (també) que confiava (ja que ningú de les vostres files ho va fer pensar mai) que el vostre primer nom, "Esquerra", decantaria la balança com va fer, al meu entendre, encertadament.

Gent que us deixaran de votar, com ho han fet els emPPipats, quan us decanteu per pactar amb les dretes, els que volen concertar l'educació, la salut, els serveis socials... Tot i que llavors no tindreu ni uns ni altres, almenys fins que durant un temps confirmeu la vostra "indecisa" trajectòria.

Hem tingut unes Municipals amb una gran abstenció. Surten veus dient "la força més votada ha de guanyar": convergents (votants o no) ressentits. Estic al·lucinant com pot existir un (i tants!!) polític que es permeti qüestionar tant el sistema democràtic, que si segona volta... Descaradament, es proposa destrossar els partits minoritaris (i tant importants) del mapa. Tot això, senyors d'ERC, és culpa en gran part seva.

"Hi ha desengany", "la gent se sent estafada"... Frases que s'estan sentint (massa, la veritat, és molt fàcil dir que la gent sent el que sent tu com a polític perdedor) des de CiU, en referència a aquests emPPipats. Hi ha desengany perquè els votants d'ERC mai han sabut amb qui pactaria el partit que estaven votant cegament. Uns estan contents i altres pensaven que votaven un Bloc Nacionalista.

Senyors, són lliures d'intentar arreplegar vots dels que volen tripartit i els que volen Bloc. Però això és jugar amb dues novies... Això és enganyar, legítimament, esclar, tot i que per legítim no deixa de ser enganyar.

Vostès mateixos si volen recuperar (si es possible) la nòvia nacionalista-carca i deixar enrere la progressista. Ni que haguéssim pactat la retallada els progressistes tu!

Estarem atents aviam si finalment es defineixen i confirmen o retiren les seves prioritats.

Trias pel canvi...

(cliqueu a la imatge per fer-la gran)

què som i fins quan

relat curt per visitants amb paciència

Jugant al LEGO, construeix 'algo' [1] que li sona. Li sona molt. Té la sensació de no haver estat massa atent en què construïa. Ha estat badant, cosa gens estranya en ell. Quanta estona ha estat ‘fora’? Fa molt poc eren les cinc de la tarda i arribava a casa, cansat, amb aquella idea fixa de treure la pols a la caixa de LEGO...

Recapitulem. Al matí, a la pausa del cafè, ha estat parlant amb els seus apàtics companys de la feina (ell mai ha sigut partidari del “més val sol que mal acompanyat”). La conversa ha arribat a les joguines preferides de quan encara eren nens. Li ha fet molta ràbia adonar-se que havia deixat de jugar al LEGO, vés a saber quan. Mai hauria trobat cap raó que justifiqués aparcar el LEGO. A partir d’aquest moment ha callat i els seus companys no l’han sentit més. Ha restat pensant una vegada i una altra si l’havien pogut ‘reconduir’, si té res d’aquell nen que volia ser inventor.

En què es pot assemblar la meva feina amb el LEGO? Mentre caminava pel carrer, no ha pogut ni dir una sola cosa creativa de la seva feina actual. S’ha sentit domesticat, ensinistrat i és per això que quan ha passat per davant l’antiquari i ha vist aquell assaig del filòsof alemany que fa anys que es mira a l’aparador de sota casa, ha entrat i l’ha comprat, sense miraments. Li ha agradat sentir de boca del botiguer que és l’últim exemplar conegut d’aquest Què som i fins quan. És cert que potser ha estat un gest hàbil del venedor per cobrar-li aquests 200 euros que té de menys a la cartera però ha preferit pensar que l’explicació de la crema de llibres nazi és prou convincent.

Tot i haver acomplert una espina clavada des de feia tant, però, pujant les escales de casa, se sent brut, encara. Es vol sentir lliure del tot, amo de la seva trajectòria i accions, se sent decidit a corregir l’error històric (de la seva història) comès en el passat, per això agafa la caixa de LEGO amb tanta ràbia només arribar a casa i comença a treure peces, sota el llum del menjador, sobre la taula més gran que té a casa buscant aquell petit inventor que era. I encara no s’ha tret ni l’abric.

Tot i que juga no para de repassar la seva vida pensant en quin moment l’han canviat, en quin punt li han rentat el cervell. No voldrà acceptar mai que poc a poc va malentendre la feina com a mitjà per aconseguir diners i seguir ‘jugant’ a ser inventor, que ningú el va obligar ni convèncer. Tampoc es plantejarà que l’error fou seu, de no interpretar que podia perseguir la feina on poder ‘jugar treballant’.

I des de fora, creguin-me, sembla que col·loqui qualsevol peça de LEGO allà on li plau. No, no, no. Sembla que col·loqui qualsevol peça de LEGO allà on va a parar, i és que no pensa ni on li plau, està massa capficat. El joc de muntatge s’ha tornat en una espècie de activitat relaxant que ha passat a segon terme, com qui acaricia un gos mentre llegeix el diari o qui remena el menjar pensant amb la novia, només que ni tan sols fa l’efecte desitjat: no es relaxa en absolut.

Encara queden peces per la taula quan n’agafa una i, com si li haguessin tirat una pedreta, recupera la consciència. És llavors quan pensa on li plau col·locar-la i s’adona de l’estona que porta fora i veu la seva obra. Un mig somriure se li marca a la galta dreta i, amb uns ulls oberts i bellugadissos, sumen una cara de sorpresa.

Fins i tot s’ha sorprès a si mateix, aquest cop s’ha submergit fins ben endins... Porta molta estona sense endollar-se a la realitat i no n’ha estat conscient de construir 'algo' [2] tan gran. Té davant seu un gran volum de plàstic de colors. No recordava tenir tantes peces...

I se’l mira.

I li sona.

Li sona molt. I s’ho mira però ho té molt lluny, més lluny que quan no et surt una paraula i saps que no et sortirà, però saps que la saps, cosa que no serveix de res. No en té ni idea de perquè li pot sonar. Passa dies mirant-s’ho, ho ha deixat sobre la taula i no ho vol tocar fins saber de què coi li sona aquella muntanya de peces de LEGO. No farà res fins que no descobreixi què és. Fins i tot renuncia a llegir el Què som i fins quan que tantes ganes té de llegir, ara que finalment s’ha decidit a comprar-lo, fins que no desmunti l’andròmina que té al menjador.

Un dia, ve (o fa venir) a casa un amic seu que és químic. Ha pensat que un científic és una persona indicada per resoldre enigmes del món real (il·lús...). El pobre convidat ve convençut que avui tornarà a casa amb un antic amic retrobat. A l’amfitrió, però, no li cal allargar massa el 'cuento' [3] (“Que tal tot? bé? la teva dona, també? ah, òstia, em sap greu... i, doncs, el gos qui se l’ha quedat?”) perquè un cop arriben al menjador, acaba la conversa i el fals retrobament, tot se centra en la massa de plàstic.

Durant una estona el químic calla i mira alternant expressions entre la sorpresa, la desconfiança i el desconcert. Entén que no és allà per retrobar ningú. Després li diu que allò és un àtom de carboni.

Un àtom de carboni. A escala, s’entén.

La mentalitat científica del químic, el seu afany inevitablement curiós, l’omple de preguntes abans que el nostre protagonista pugui entendre si s’ha de sorprendre. El químic està estranyat, confús, li confessa que està construït amb terrorífica fidelitat: “si no fos de LEGO podries haver-lo robat de qualsevol museu”.

Li ha preguntat moltes vegades si va estudiar alguna cosa de química, si té alguna revista científica, fins i tot ha mirat l’enciclopèdia de casa buscant si apareix una fotografia o gràfic a l’entrada corresponent del tom Buix – cept, no fos cas que l’hagués reproduït “d’oïda”. Finalment el convidat es rendeix, abaixa el cap i es disposa a entomar una gran lliçó per a un científic.

Quan l’amic marxa cansat, abatut i sense amic retrobat, l’altre es queda sol sense saber si s’ha quedat més tranquil de saber què ha construït. De fet, està tan preocupat que ja no recorda cap de les seves preocupacions precedents i el petit inventor ha tornat a ser oblidat, clar.

Durant unes quantes nits sua molt i somia que cau, però sense despertar-se.

Avui porta una foto del “seu àtom de carboni” als seus apàtics preferits. Fa uns dies els va parlar del tema, per primer cop notava una espurna d’interès en alguna cosa en aquella taula d’ulls caiguts. “I com has pogut construir un àtom de carboni amb tanta precisió com diuen?” No és pas una qüestió que no l’estigui menjant per dins! L’àtom segueix allà, sobre la taula del menjador, des de fa dies com a qüestió no resolta que és. Cada dia en parlen, al descans del matí. La taula del fons del BAR COLOM ha agafat unes passions mai imaginades. L’enigma del carboni els ha donat una raó de quedar, de parlar i fer el cafè junts. De fet, tots l’envegen, sanament, i s’intenten incloure en el cas preguntant i “investigant” per la seva banda. La pausa del cafè s’ha convertit en la posada en comú de la recerca.

En uns dies, veuen que només se’n poden treure dues explicacions factibles. La primera, una memòria visual superdotada, una visió de l’espai i capacitat de síntesi extraordinàries mai revelades fins al moment. “Deus haver vist sense saber-ho una fotografia microscòpica i n’has fet una rèplica inconscientment”. No convenç gens. Ni mica.

La segona el pertorba, n’hi ha un que ha sentit parlar del que en diuen “consciència cel·lular”. És possible que les seves pròpies cèl·lules “sàpiguen” com són els àtoms de carboni. Han estat les seves cèl·lules, capaces de manipular el seu cos i construir l’àtom?

Pensa, fins a quin punt és esclau de les seves cèl·lules. Al cap i a la fi, pensa utilitzant-les. O és que elles, el seu cervell, pensen per ell? Llavors, ell ha fet el que les cèl·lules han volgut fer, el que elles li han fet voler, el mateix que després ha ordenat de fer, de nou, a les cèl·lules... Llavors... ell és un intermediari de la seva persona? o és que simplement ell no és ni intermediari... És alguna cosa diferent que un grapat de cèl·lules amb consciència col·lectiva?

Més inquiet, encara, però amb el problema prou enllestit per poder desmantellar la taula del menjador i deixar finalment de dinar, sopar i esmorzar incòmode al sofà, es proposa desmuntar l’àtom. Sospita que alguna cosa més podrà trobar a Què som i fins quan i ja té ganes de devorar-lo. Es nota una mica nerviós, s’asseu davant el seu àtom preferit (quin hauria de ser sinó un àtom de Carboni?), s’arremanga i es posa per feina.

L’explosió destrueix mitja ciutat.

L’endemà ningú s’explica com es produí una explosió nuclear en un indret com aquell. Unes televisions parlen d’una possible tercera Guerra mundial, altres de grups terroristes, algunes ràdios fan debats científics que discuteixen si es possible construir una bomba nuclear casolana, altres emissores han posat música indefinidament i pel carrer corren uns quants bojos demanant la retirada del LEGO de les botigues.

_________________________

[1] Desenganyem-nos, quelcom no és una paraula de la que poguem estar orgullosos, alguna cosa no és prou concisa i qualsevol altra filigrana que utilitzem per esquivar aquest ‘algo’ serà massa enrevessada. Faig campanya de manera decidida i descarada per incorporar ‘algo’ al diccionari català amb tot el prestigi de paraula catalana de tota la vida des del bell principi perquè no ens n’haguem d’avergonyir per utilitzar-la!!

[2] Tornem-hi que no ha estat res! Perdonin si els sona molt malament, a mi m’encanta.

[3] No sóc tan radical amb la paraula, però és que la densitat de significat idoni que tenia ‘cuento’ era tan gran que no me n’he pogut estar...

La Poma d'en Trias

Perdonin-me el centralisme.
Poden dir-li així o poden qualificar-lo localisme, en tot cas, em preocupo per qui es preocuparà dels entorns de can Pistraus, qui gestionarà tot el que està tan aprop meu.

No vull confiar en aquells que ara es disfrassen de progressistes.
No vull donar ales als que utilitzen la prohibició per aconseguir el civisme.
No vull potenciar l'esquerra que gira la cara permetent les prohibicions.
Prefereixo els que tot i ser dins, no passen per depèn de quin tubo.
I és que la ordenança de civisme va ser un tub massa estret.

Per això, sabent que hi ha errors i sense suportar la imatge que es dóna, sé qui vull.

ahi lo dejo..

Almenys que no sigui per excés de confiança.